Josep Maria Jujol i Gibert, Tarragona, 16 de setembre de 1879 — Barcelona, 1 de maig de 1949

Retrat de Josep Maria Jujol Gibert, autor desconegut, 1925 – 1929. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Seria impossible aquí oferir un recull biogràfic exhaustiu de Jujol. A grandíssims trets, en podríem dir que va néixer a Tarragona, fill d’una família humil, però es va traslladar amb només 9 anys a Barcelona, on cursaria els seus estudis sota l’influx ineludible del director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, Lluís Domènech i Montaner.

Durant la seva etapa d’estudiant va treballar sota la direcció d’Antoni M. Gallisà i de Josep Font i Gumà, però la seva vinculació més coneguda va ser amb Antoni Gaudí, amb qui es formà entre 1905 i 1912, aproximadament, tot i que treballaria amb el mestre en ocasions posteriors.

Els 20 anys que van de 1908 a 1928 van ser la seva època més fructífera, amb obres com la reforma del Teatre del Patronat Obrer (Tarragona, 1908), que més tard esdevindria el Teatre Metropol i la Casa Mañach, el 1911. Tots dos encarregats pel mestre Gaudí.

Per saber-ne més sobre la Casa Mañach, consulteu La façana, L’interior, El tirador i altres objectes i 5 Possibles interpretacions.

Posteriorment, entre moltes d’altres, va realitzar la Torre Gibert (Sant Joan Despí, 1913), també coneguda com a Torre dels Ous o Torre de la Creu; el Mas Bofarull (Els Pallaresos, 1914 – 1931); Can Negre (Sant Joan Despí, 1915 – 1927); els tallers Mañach (Barcelona, 1916); l’església de Vistabella (la Secuita, 1918); la Casa Planells (Barcelona, 1923); o la Font Commemorativa de l’Exposició Internacional de Barcelona (1928) a la Plaça Espanya, de Barcelona.

Fotografia de la Torre de la Creu de 1961, autor desconegut. Universitat Politècnica de Catalunya · Barcelona Tech (UPC). Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Càtedra Gaudí

Els anys propers a la Guerra Civil (1936 – 1939) i posteriors van ser d’estancament, ja sigui per causes artístiques, professionals (manca de clients) o personals (es va dedicar més càrrecs administratius i a la docència, tasca que havia iniciat el 1914 com a professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona). Fos com fos, va realitzar projectes modestos per a petits clients. Finalment, Jujol va morir a Barcelona el 1949 a causa de problemes gastrointestinals.

Però el que interessa aquí no és traçar un recorregut complet sobre la vida de Jujol (una tasca que ja ha estat feta pels seus historiadors) sinó centrar-nos, breument, en 4 aspectes que tenen importància per a l’estudi de la Casa Mañach: la relació de Jujol amb Gaudí, la seva facilitat pel dibuix, l’empremta que va deixar en ell el treball en construccions de caràcter efímer i la seva gran religiositat.

Gaudí i Jujol

Jujol va conèixer Gaudí quan treballava en la reforma de l’Ateneu Barcelonès, sota la direcció de Font i Gumà.

A partir d’aquell moment, cap el 1905, tots dos van col·laborar en diverses ocasions i de manera estable fins aproximadament el 1912, en obres com la Casa Milà, la Casa Batlló, el Parc Güell, la reforma de la Catedral de Palma i la Sagrada Família. En aquestes, és sabut que Gaudí s’encarregà de les reixes de finestres i balcons de la Pedrera, el trencadís d’ampolles de les seves xemeneies, l’acoloriment de la façana de la Casa Batlló, el banc de trencadís del Parc Güell, etc. S’ha dit que Jujol és qui li aportà el color a l’obra de Gaudí.

Per tant, tot i que la relació entre tots dos arquitectes va ser la de mestre i deixeble, és possible veure les empremtes de Jujol en moltes de les creacions gaudinianes. Com també és possible veure l’empremta de l’aprenentatge d’aquest amb el mestre a la Casa Mañach: la deformació i rarefacció tipològica, el tractament dels materials, el detallat treball de la fusteria, la manyeria, el mobiliari… així com les formes delirantment orgàniques de l’interior però, a jutjar pels treballs encomanats a Jujol en les obres del seu mestre, el tractament del color, la deformació de la línia fins el paroxisme, l’ús de materials pobres o d’objectes fins i tot provinents del reciclatge… són tots seus.

Per saber-ne més sobre les possibles influències de Gaudí en Jujol, consulteu 5 Possibles interpretacions.

Jujol i el dibuix

Es diu, en relació a la gran facilitat de Jujol pel dibuix, que va deixar meravellat el tribunal de l’examen per a la plaça de catedràtic quan es va posar a dibuixar en una pissarra una figura humana, començant pels peus fins a arribar al cap, ascendint amb les dues mans en paral·lel, i que tenia la capacitat de fer els dibuixos a l’inrevés, de manera que els entengués l’interlocutor que tenia al davant.

De fet, la seva traça el va dur a ser professor de l’assignatura Flora y Fauna a l’Escola d’Arquitectura, el 1914, i d’escultura a l’Escola d’Arts i Oficis, el 1925.

El que és interessant de la capacitat de l’arquitecte pel dibuix és que li servia com una gran eina per arribar a solucions immediates que li donaven a la seva obra un marcat caràcter gràfic i espontani.

Els dibuixos de Jujol, a més a més, són presents en totes les seves obres en forma d’esgrafiats en murs i sostres, pintures en fusteries, etc. L’obra de Jujol és inseparable de l’ornamentació, que normalment s’expressa mitjançant el dibuix. En altres paraules, és absurd considerar-la com un producte finit al qual se li afegeix la decoració a posteriori sinó que aquesta és part essencial de l’obra.

Per a la botiga Mañach, va realitzar una sèrie d’esbossos de la façana, dels quals se n’ha conservat un, que ens deixa veure com sovint la solució intuïda per l’autor durant la fase de dibuix, s’assemblava molt a la resolució final del projecte.

Alçat i secció de la façana de la Casa Mañach a escala 1:20 amb dibuixos marginals, realitzats amb llapis, aquarel·la i tinta sobre paper vegetal (42 x 28,5 cm), 1910, Arxiu Jujol

Així, a la botiga Mañach, s’aprecia la importància del dibuix en el procés de concepció i com l’agilitat de l’autor marca el resultat final (ben semblant als esbossos previs), la pròpia empremta gràfica de l’arquitecte en el rètol, en els esgrafiats, en la pintura de cels rasos i murs etc. Finalment, veiem també com les formes sinuoses i barroquitzants que observem als estucs i als vidres es repetirien en l’ornamentació dels murs de Can Negre, de Vistavella, etc., segurament, gràcies a la memòria gestual que provoca el dibuix.

Interior de la masia Can Negre, fotografia pròpia, 2019.

Per saber-ne més sobre la importància del dibuix en Jujol, consulteu 5 Possibles interpretacions.

Jujol i les construccions efímeres

Jujol va participar freqüentment en el disseny de passos per a les processons del Camp de Tarragona i, el 1902, va dissenyar la decoració del carrer de Ferran per a les Festes de la Mercè.

Aquesta experiència prèvia de l’arquitecte l’han vista reflectida alguns dels seus estudiosos, com ara el també arquitecte Josep Llinàs, a la façana de la Casa Mañach, on els fanalets que il·luminaven l’entrada i que es devien moure amb el vent i centellejar quan era fosc recorden als dels passos de les processons de Setmana Santa. Podríem afegir que el viu acoloriment de façana i interiors, així com d’altres obres de Jujol, suggereixen un paisatge de festa major, com el que es devia viure a Barcelona durant les festes de la Mercè.

Per saber-ne més sobre el pes de l’efímer en l’obra de Jujol, consulteu 5 Possibles interpretacions.

Jujol i la religió

Jujol era un home profundament catòlic i, com a tal, va realitzar molts projectes lligats a l’àmbit litúrgic,com l’església de Vistavella (Tarragona, 1923), la decoració de l’Ermita del Roser a Vallmoll (Alt Camp, 1925) i moltes altres esglésies tarragonines, a més de dissenyar passos de processons, com hem vist. De fet, el 1925, participà en l’Exposició d’Art Litúrgic de la Sala Parés de Barcelona.

Aquest fet és important per a la Casa Mañach ja que, com en d’altres obres, Jujol hi va expressar la seva religió de dues maneres: utilitzant-hi materials humils, segurament reciclats, i incloent-hi simbologia religiosa explícita.

Per saber-ne més sobre la importància de la religió en l’obra de Jujol, consulteu 5 Possibles interpretacions.

Fonts: Jujol, Ignasi de Solà-Morales (Polígrafa, 1990); Josep M. Jujol: L’arquitectura amagada, Montserrat Duran i Albareda (Meteora, 2003); “Sobre el oficio y la técnica en la obra de Josep Maria Jujol,” Diego Rodríguez Lozano (Tesi doctoral-UPC, 2007); “Jujol y Gaudí, dos genios de la arquitectura,” Luis Campo Vidal (RTVE, 2017); Sospecha de estiércol: Josep Maria Jujol y la Casa Mañach, Josep Llinàs (Ediciones Asimétricas, 2015); Jujol: Dissenyador, diversos autors (Museu Nacional d’Art de Catalunya – Fundació “La Caixa”, 2002)