Durant molts anys, segurament fins als 80 del nostre segle, Jujol ha estat considerat com un simple epígon de Gaudí. Ja en la seva època, era pràcticament desconegut, mentre que Gaudí fruïa d’una gran fama (basta consultar algunes de les publicacions de més tirada de l’època com La Veu de Catalunya, la Il·lustració Catalana o La Vanguardia per corroborar-ho ja que, mentre a Gaudí se l’esmenta centenars de vegades, la recerca de Jujol retorna, amb prou feines, 10 resultats).

És possible, com ha estat assenyalat, que part del motiu d’aquesta negligència fos que, mentre que Gaudí va tenir clients de l’aristocràcia i l’alta burgesia, els clients de Jujol van ser petits comerciants i rectors de les nombroses esglésies del Camp de Tarragona. “Si Gaudí va tenir la gran sort de ser l’arquitecte dels bisbes, Jujol ho va ser dels cures”, deia el seu assistent Pere Virgili.

Una de les ressenyes de la inauguració de l’establiment Casa Mañach el trobem a La Vanguardia, amb data del 18 de gener de 1911:

Es tracta d’una crítica elogiosa que lloa el caràcter artístic del comitent de la remodelació, Pere Mañach, i el bon gust del conjunt projectat per l’autor. Aquest fet ens podria sorprendre si tenim en compte que molts dels contemporanis de Jujol menyspreaven el seu estil, titllant-lo d’aqüarel·lista (Joaquim Folch i Torres) o es referien despectivament als daurats de les seves obres amb el terme “jujolaina” (en referència a la purpurina). És més, Montserrat Duran ha rescatat un article de Ràfols on aquest defensa l’obra de qui va ser el seu mestre en els següents termes:

“El menyspreu a aquesta obra de Jujol que està situada al carrer de moda ciutadà és per mi no altra cosa que una prova de que la cultura catalana artística, tan comprensiva quan es tracta de judicar una cosa influïda de França… es conté abans de parlar de les coses pròpies.”

És a dir, inferim que l’obra de Jujol va ser àmpliament criticada.

Una mostra més recent de la incomprensió de la Casa Mañach la trobem al diari El Periódico, el 27 de febrer de l’any 2000, quan Lluís Permanyer li va dedicar un article però la fotografia de la façana es va imprimir a l’inrevés, sense que ningú no se n’adonés.

Actualment, Jujol està guanyant cada vegada més reconeixement com a arquitecte singular i independent de Gaudí. El proteccionisme del patrimoni iniciat als 80 va propiciar una nova mirada sobre Jujol i es van restaurar moltes de les seves obres que es trobaven en estat de deteriorament.

Un dels trets de sortida d’aquesta recuperació va ser l’Exposició Centenari de l’arquitecte Jujol, celebrada pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya el 1979 i, posteriorment, Josep M. Jujol, arquitecte, realitzada pel Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya el 1989 i que viatjà a París el 1991 per exhibir-se al Centre Pompidou. El 2002, el MNAC oferiria l’exposició Jujol dissenyador, remarcable pel fet que l’obra de Jujol entrava en una institució artística (i no només arquitectònica) de Barcelona. També l’atenció per part dels artistes va ajudar a apuntalar la redescoberta de l’arquitecte; un dels primers escrits de Perejaume, el 1989, contraposava la figura de Jujol amb Lluís II de Baviera en un exercici de collage narratiu. I, des d’aleshores: un llarg etcètera.

Tanmateix, molts segueixen considerant Jujol com una simple ombra de Gaudí, fins el punt que aquest 2018 – 2019 es celebra l’Any Jujol i, com resa el següent subtitular d’El Periódico:  

Sant Joan Despí pone a punto un Any Jujol al que se han adherido 15 ciudades más, pero no Barcelona, abonada al monocultivo de Gaudí.

Fonts: El Periódico, La Vanguardia, ARCA. Arxiu De Revistes Catalanes Antigues; “Jujol y Gaudí, dos genios de la arquitectura,” Luís Campo Vidal (RTVE, 2017); Josep M. Jujol: L’arquitectura amagada, Montserrat Duran i Albareda (Meteora, 2003); “Jujol al MNAC: conjunts per a Pere Mañach,” Mariàngels Fondevila (MNAC, 2009)