La Casa Mañach es va inaugurar el gener de 1911, al número 57 del carrer Ferran de Barcelona, pel que el projecte i execució daten en realitat de 1910.

La Barcelona d’aquella època era una ciutat marcada per profunds canvis socials i culturals dels quals se’n podria explicar molt, però aquí els sintetitzaré d’acord amb la seva relació directa amb la Casa Mañach.

Així, i donant grans gambades, partim de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 (que s’erigeix com a mostra del creixent poder econòmic i industrial de la ciutat) que ens duu, com el seu punt d’eclosió, al Modernisme (un moviment artístic que li va permetre a la burgesia industrial catalana demostrar el seu poder econòmic), tot i que Jujol, com Gaudí, no es va identificar mai amb aquest corrent. D’aquí, ens traslladem a la Setmana Tràgica (fets que van marcar profundament Jujol), que podríem dir que contribueix a apaivagar la il·lusió modernista que encara pogués quedar a la ciutat a principis del S.XX.

Exposició Universal de 1888

Tot i que l’Exposició Universal de Barcelona havia tingut lloc més de 20 anys abans de la inauguració de Casa Mañach, va ser un esdeveniment important per al desenvolupament del Modernisme a Barcelona i la seva gran renovació arquitectònica.

Per saber-ne més sobre la renovació urbanística de la Barcelona de tombants de segle, consulteu La ubicació.

Cartell anunciador de l’Exposició Universal de Barcelona (1888) © FOTOTECA.CAT

L’objectiu de l’exposició, seguint el model de la de París i altres ciutats europees, era constituir-se en un punt de trobada de les mercaderies i novetats internacionals.

Per a allotjar-la, es va urbanitzar la Ciutadella de Barcelona, segons els plans de Josep Fontserè, convertint-se en el Parc de la Ciutadella. Artísticament, l’exposició, la va dirigir Elies Rogent, ajudat per August Font i Antoni M. Gallissà (posteriorment mestre de Jujol).

Si bé l’Exposició no va tenir l’èxit esperat, va contribuir a donar-li a Barcelona la “imatge de marca” que necessitava per a posicionar-se en el territori espanyol. En aquest sentit, em semblen especialment eloqüents les paraules de Cristina i Eduardo Mendoza:

“Vista objectivament, a un segle de distància, hem de concloure que l’Exposició Universal de 1888 no va ser gran cosa. No sembla que a Barcelona es donessin cita en aquestes dates els colossos de la indústria ni l’avançada del progrés. Les nacions d’Europa, a les quals anava destinada l’exhibició, si bé no li van girar l’esquena, tampoc sembla que quedessin profundament impressionades, com indica el fet, molt significatiu en l’època, que es fessin representar per uns nobles de guarda-roba. Quant als efectes interns de l’Exposició, la seva repercussió a la mateixa Barcelona, és impossible determinar fins a quin punt aquella va potenciar la modernització d’aquesta, o si la modernització era filla dels temps, un procés inexorable del qual la pròpia exposició va ser més efecte que causa.”

No obstant, els autors apunten que:

“L’Exposició havia proporcionat a Barcelona el que aquesta creia necessitar: una imatge. A partir de 1888 ja no seria possible referir-se a Barcelona enumerant merament les seves mancances (“la ciutat menys espanyola d’Espanya”), ni establint comparacions servils amb Marsella. L’Exposició va ser el trampolí del Modernisme, i el Modernisme es va convertir des d’aquell moment en la marca de fàbrica de Barcelona.”

En efecte, en motiu de l’Exposició, Lluís Domènech i Montaner va construir el Castell dels Tres Dragons, com a restaurant, i el desaparegut Hotel Internacional. Josep Vilaseca va projectar l’Arc de Triomf, amb frisos en relleu de Josep Reynés, Josep Llimona, Torquat Tasso i Antoni Vilanova, etc.

Fonts: Enciclopèdia Catalana i La Barcelona modernista, Cristina y Eduardo Mendoza (Seix Barral, 2003)

Modernisme

El mot va aparèixer per primera vegada a Catalunya el 1884 a la revista L’Avenç, quan Ramon Casas i Santiago Rusiñol van exposar obres que van causar un gran revolt entre la crítica a la Sala Parés de Barcelona. Moviment fructífer en totes les arts (literatura, pintura, escultura…) va tenir una gran repercussió en l’arquitectura i les arts decoratives, en part atiat per l’Exposició Universal, però sobretot gràcies a l’auge de la burgesia industrial catalana, que necessitava trets identitaris propis i va trobar en l’esteticisme del Modernisme una bona manera de diferenciar-se de les classes obreres.

Va ser l’època de les grans obres d’Antoni Gaudí i d’Antoni M. Gallissà (ambdós mestres de Jujol, amb qui aquest va treballar en nombroses ocasions), de Domènech i Montaner i de Josep Puig i Cadafalch, entre d’altres.

Tanmateix, cal recordar que, com diu l’arquitecte i historiador de Jujol Carlos Flores:

“Ni Gaudí ni Jujol són modernistes, són fumadors passius del Modernisme”.

El Modernisme es caracteritzava formalment pel predomini de la corba sobre la recta, la riquesa de l’ornamentació, el programa iconogràfic del món de la natura, el gust per l’asimetria, el dinamisme de les formes… Així és com el descriuen Mònica Piera i Albert Mestres:

“Com en altres països europeus, en una idea precisament molt romàntica, es va recuperar el concepte d’artista integral… Era tasca de l’arquitecte convertir en un conjunt únic arquitectura i decoració, dirigint un ampli equip de tècnics i artesans… articulant tots els elements per crear les espectaculars obres de conjunt del Modernisme català.

En la majoria dels casos, l’element organitzador i dinamitzador era la línia, una línia inspirada en les formes de la mateixa naturalesa, ondulades i vegetals, seguint les propostes franceses de l’Art Nouveau.”

Si bé és cert que compartia aquests trets amb les obres de Jujol (el predomini de la línia corba i l’advocació per la integració de les arts, superant la distinció academicista entre art i artesania), és fàcil veure, en obres com la Casa Mañach, que Jujol no es pot adscriure a la lleugera en aquest corrent només pel fet temporal. A grans trets, i se’n podria dir molt més, no veiem en Jujol la nostàlgia del Modernisme, l’estetització per se de les formes, la voluntat de luxe i perdurabilitat d’aquell, ni la seva execució virtuosa i metòdica.

Podríem dir que els fets de la Setmana Tràgica van posar fi a l’exhibició de poder, lligada al Modernisme, de la burgesia catalana. I, al mateix temps, l’esgotament del moviment dugué a un retorn a la racionalització de les formes amb el Noucentisme i a d’altres corrents que s’han tendit a relacionar més amb Jujol (de manera més o menys encertada) com les avantguardes artístiques, especialment el Surrealisme i el Dadaisme.

Per saber-ne més sobre les relacions de Jujol amb Gaudí, Gallissà i els corrents d’avantguarda, consulteu Constel·lacions, interrelacions…

Fonts: El moble a Catalunya, Mònica Piera i Albert Mestres (Angle Editorial, 1999); Enciclopèdia Catalana; Jujol y Gaudí, dos genios de la arquitectura, Luis Campo Vidal (RTVE, 2017); El Modernisme a les col·leccions del MNAC, diversos autors (MNAC – Lunwerg, 2009)

Setmana Tràgica

Quan es va projectar la Casa Mañach, tot just feia un any que havien ocorregut els fets de la Setmana Tràgica, una revolta que de ben segur va afectar intensament l’arquitecte, d’un fervorós sentiment catòlic.

Dos homes observant les destrosses produïdes per la Setmana Tràgica dins de l’església de Sant Pere de les Puel·les. Frederic Ballell Maymí, 1909. Arxiu Municipal de Barcelona.

Entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909, es va desencadenar una protesta popular, en origen antimilitarista, contra l’enviament de soldats reservistes al Rif en un moment quan el descontentament obrer era creixent. L’embarcament de tropes l’11 de juliol va provocar un seguit de manifestacions i incidents contra la policia que es van anar radicalitzant, amb l’embranzida que li donà la premsa d’esquerres.

Pel dia 26, però, la protesta havia depassat el seu punt de partida i s’havia convertit en una insurrecció radicalitzada i caòtica sense líders clars. Va prendre aleshores un tombant anticlericalista que es va canalitzar cap a l’incendi d’esglésies i convents. En total, es van destruir uns 80 edificis religiosos i van morir 3 sacerdots.

Davant d’aquesta situació, el govern central va enviar a Barcelona tropes militars per evitar l’extensió d’una revolta que es qualificava de separatista. El 30 de juliol ja s’albirava el final de la insurrecció i pel 2 d’agost s’havia restablert la normalitat.

Com a resultat, es van suspendre diaris d’esquerra, centres culturals obrers i escoles laiques. Gairebé 2 mil persones van ser processades, de les quals 5 van ser afusellades, entre elles el pensador Francesc Ferrer i Guàrdia a qui es va acusar d’autor i cap de la rebel·lió. La seva execució desencadenà una campanya internacional de protesta que acabà amb el govern espanyol de Maura i la pujada al poder dels liberals. A Catalunya, el fracàs de la revolta va provocar la pèrdua de força del lerrouxisme, titllat de moviment oportunista, i dels partits polítics republicans, fet que va afavorir l’arrelament de la CNT, a més de causar una ferida mortal a Solidaritat Catalana, el primer moviment unitari català.

Fonts: “Rosa De Foc: Setmana Tràgica, La Revolta.” (Sàpiens, 2011); Enciclopèdia Catalana

XXII Congrés Eucarístic Internacional del Sagrat Cor

Potser de manera més anecdòtica, recordem que el 1911 es va celebrar el XXII Congrés Eucarístic Internacional del Sagrat Cor a Madrid, que va consagrar Espanya al Sagrat Cor de Jesús (consagració feta oficial per Alfons XIII, el 1919). Tot i que el congrés és posterior a la Casa Mañach, aquest fet il·lustra la popularitat de que gaudia aquesta devoció, la qual era seguida Jujol: pensem en el tirador de la porta de la serralleria Casa Mañach i les cadires dissenyades per al seu interior en forma de cor sagnant.

El 1902 es va posar la primera pedra de l’aleshores Temple del Tibidabo que, el 1911, en el decurs del Congrés, es convertí en la Basílica del Sagrat Cor de Jesús, declarada temple expiatori per Pius X.

Fonts: Jujol al MNAC, conjunts per a Pere Mañach, Mariàngels fondevila; “Tot a punt per al centenari de la proclamació del Tibidabo com a temple expiatori,” CatalunyaReligió, 2013

Per saber-ne més sobre el simbolisme catòlic de la Casa Mañach consulteu La Façana, L’interior i El tirador i altres objectes.